miércoles, 10 de septiembre de 2014

El 4rt replà del nº 45.

Avui he tornat a reviure un moment de la meva infància. De la nostra infància, tete. Quan he arribat a casa, he trucat a casa del Ramón per dir-li la bona nova de que tinc feina. El Ramón. El nostre Ramón que des de que li falta la Conxita és una ombra del que va ser, però segueix sent aquella persona tant entranyable. Estàvem xerrant al replà quan han trucat, des de el carrer a casa de la Lolita. Evidentment ella ha obert la porta i ens hem trobat més de 40 anys després, els tres veïns del 4rt al replà xerrant. Les tres cases amb les portes obertes i tots entrant a casa dels altres. Com quan érem petits. La política de portes obertes al 4rt replà del nº 45 s’ha tornat a produir. Evidentment tots t’hem recordat. Hem parlat de tu sense tant dolor i amb un carinyo molt evident. Ha sigut un moment màgic. Un d’aquells moments que no sé quan es tornarà a repetir.

miércoles, 4 de junio de 2014

“Cuions Sivia, com pou”





Aquestes quatre paraules són el final d’una anècdota de fa molts anys. Tu tenies 4 anyets i jo en tenia 7. Anàvem amb la furgoneta DKW del papa. Tu i jo anàvem als seients de darrera i la mama i el papa, a davant. Era una època en la que no eren necessaris ni les cadiretes per bebès ni els cinturons de seguretat. Dret i agafat als dos seients de davant, t’anaves sacsejant com la bola d’una ruleta quan s’atura. Estàvem passant per un tros de camí sense asfaltar tornant de casa de l’Amèlia. Plovia a bots i barrals i tu, de cop i volta, deixes anar això: “Cuions Sivia, com pou!!!! L’esclat de riure que venia de davant em va sorprendre. Acabaves de pronunciar la teva primera paraulota i ..... no et van renyar!!!! No se’n sabien a venir que un marrec rosset de poques paraules, que no aixecava tres pams de terra, hagués mostrat tanta contundència amb la seva primera paraulota. El papa va haver de parar la furgoneta perquè no podia parar de riure. La mama també reia sense voler espatllar aquell moment dient que els nens no diuen paraulotes. El quatre rient a l’hora no era un fet que passés gaire sovint en la nostra família.